EXPOSICIÓ RESISTÈNCIES DE DONES A LA FRONTERA SUD: ARIELA LACOMETTI (Itàlia)

Com activista de l’organització Non una di meno puc dir que Ventigmilia és una de les fronteres territorials internes més perilloses i violentes d’Europa, on es bloqueja a les persones i se les obliga a un viatge de retorn cap a Italia com si fossin deportades. Denunciem el maltractament que pateixen les persones migrants en general en aquesta frontera, el crim organitzat que es lucra d’elles i com a moviment feminista posem la mirada sobre les dones. A Ventimiglia, les dones no tenen un espai seguir on estar, un espai que les protegeixi de ser una mercaderia d’intercanvi. Són víctimes del tràfic i de la trata de persones. Aquí no poden tenir accés als anticonceptius ni practicar un avortament voluntari. Denunciem també la criminalització de les persones solidàries amb les migrants, amb persecució i identificació d’activistes. A Ventimiglia es va aprovar una ordenança municipal que prohibia donar de menjar o beure a les persones migrants que ha estat vigent durant un any i mig. 

EXPOSICIÓ RESISTÈNCIES DE DONES A LA FRONTERA SUD: RACEKA, Marroc (treballadora temporera de la maduixa a Huelva)

Jo vaig venir a treballar als 18 anys, quan em vaig casar, per poder guardar diners per les meves filles. No vaig acabar els estudis, només la primària, i és per això que no vull que a les meves filles els passi el mateix. Vull que elles puguin acabar els estudis. Des dels 12 anys que treballo al camp al Marroc i el 2003 vaig tenir ganes de venir a Espanya amb pastera. Vaig començar a Sant Bartolomé; no podia treballar perquè em feia mal tot del pes. L’empresària sempre ens deia que ja ens hi acostumaríem, però que no podíem deixar de treballar. Ens robaven, quan ens pagaven sempre ens pagaven menys de les hores que fèiem. Jo volia saber qui ens robava: l’empresari, l’encarregat? El 2018 va passar el mateix i em trucava l’empresari i per dir-me: “filla meva, si us plau, porta’t bé, si no portaré la guàrdia civil a la finca”. Vaig parlar amb l’encarregada perquè volia denunciar al cap i em deien que “él está en el lado fuerte de la cuerda y yo en el lado flojo y que cuando hable, nadie me va a escuchar”. Per això parlo avui aquí.

EXPOSICIÓ RESISTÈNCIES DE DONES A LA FRONTERA SUD: HASNA, Marroc (treballadora temporera de la maduixa a Huelva)

Vaig venir aquí per treballar, com a temporera de la maduixa. Tinc dos fills al Marroc, el meu principal objectiu és treballar per poder donar-los un futur millor als meus fills. Independentment que la situació a Huelva no sigui bona, mai vaig imaginar que fos tan dolenta. Jo tenia unes expectatives altes i quan vaig arribar em vaig trobar amb la realitat. Et porten a una finca perduda, amb unes instal·lacions amb falta d’higiene, poc saludables, aïllada del poble. Malgrat tot, ho aguanto. El problema va venir perquè ens van trucar per treballar uns dies i ens van tornar a dir que havíem de marxar. La història es repeteix: ens endeutem, patim per aconseguir aquests diners i ara mateix estem en un limbe, no sabem on anar. Quan l’empresa ens va deixar de trucar perquè ens volien retornar vam decidir marxar, abandonar, ens vam quedar al carrer. Una persona voluntària em va oferir casa seva per passar un temps. Sense la seva ajuda hauria estat tot impossible i vull agrair-li a aquesta persona tot el que va fer.

EXPOSICIÓ RESISTÈNCIES DE DONES A LA FRONTERA SUD: FÀTIMA, Marroc (treballadora temporera de la maduixa a Huelva)

Estic divorciada amb dos fills. Estic operada del cor. Quan vam arribar al maig amb l’altra companya vam treballar quinze dies, només quinze dies. Vaig demanar un préstec per poder pagar però encara no he pogut recuperar res i amb aquells quinze dies de feina només vaig poder menjar i enviar alguna cosa a casa. He deixat el meu fill amb la meva mare, que està sola, malalta i és gran, i està fent molts esforços per poder cuidar del meu fill. I en aquesta situació jo em trobo amb un deute. Vull recalcar que teòricament l’empresa t’ha de posar un habitatge: en teníem un on vivíem 18 dones amb un sol lavabo, brut, amb una sola dutxa per a totes i una sola cuina. Les distàncies eren molt grans, justament perquè no ens relacionéssim amb la gent i estiguéssim aïllades. Si no fos per les persones invisibles que ens han ajudat em trobaria ara mateix al carrer, amb un deute i patint pels meus fills. Jo només vull una feina per ajudar a la meva família i tenir seguiment de la meva salut, ja que com és sabut, al Marroc la sanitat no és pública i has de pagar fins i tot pels guants que es posa el metge. Demano aquestes coses: salut, treball i dignitat.

EXPOSICIÓ RESISTÈNCIES DE DONES A LA FRONTERA SUD: BERDDAI ALDJIA BELABED FARIDA (Algèria)

Després que li deneguessin el visat tres vegades, el meu fill Marouane va decidir intentar creuar el Mediterrani en pastera fins a arribar a Itàlia. Amb el Col·lectiu de Familiars de Harraga Desapareguts d’Algèria ens hem desplaçat a Tunísia, a Lampedusa, als consolats d’Itàlia… per intentar conèixer el destí dels nostres fills. Fins ara, les administracions no ens donen respostes i sentim que els governs europeus no tenen cap voluntat d’ajudar-nos trobar respostes. Són les famílies que tenim les proves i les que hem fet la feina de la policia, de la gendarmerie, de la Interpol. Marouane tenia 26 anys quan va sortir d’Algèria i encara que estic convençuda que és a la presó a Tunísia, no en tenim cap prova. Les famílies continuarem buscant on sigui.Farida és Membre del Col·lectiu de Familiars de Harraga Desapareguts d’Algèria i de la Carovane Migranti.