Exposició Online: “Resistències de dones a la Frontera Sud”

L’Exposició Online:  “Resistències de dones a la Frontera Sud” té com a objectiu denunciar les vulneracions de drets que es donen en frontera a través dels ulls i els relats de les dones. Generalment els relats i les imatges de les fronteres estan configurats en base a testimonis masculins i les vivències i vulneracions de drets que pateixen les dones estan massa sovint silenciades. Aquesta exposició posa de relleu, visibilitza i aprofundeix en els testimonis de resistència de dones musulmanes alhora que serveix per desmuntar-ne els estereotips que sovint es creen al seu voltant.

L’ exposició està conformada per 8 testimonis que es van recollir durant la Caravana Obrim Fronteres 2019 en el seu periple a la Frontera Sud. Aquesta va tenir com a objectiu la denuncia de la vulneració dels drets humans, la criminalització de la solidaritat i l’avanç dels espais neofeixistes, amb una perspectiva de gènere, ressaltant de manera específica com aquestes vulneracions de drets humans afecten les dones de manera especifica. La Caravana 2019 va realitzar una ruta durant 9 dies de juliol 2019 per la frontera sud d’Europa i va passar per les localitats de Granada, Motril, Tarifa, Ceuta, Algecires, Jerez, Sevilla i Huelva.

ARIELA LACOMETTI (Itàlia): “Ventigmilia és una de les fronteres territorials internes més perilloses i violentes d’Europa”

Com activista de l’organització Non una di meno puc dir que Ventigmilia és una de les fronteres territorials internes més perilloses i violentes d’Europa, on es bloqueja a les persones i se les obliga a un viatge de retorn cap a Italia com si fossin deportades. Denunciem el maltractament que pateixen les persones migrants en general en aquesta frontera, el crim organitzat que es lucra d’elles i com a moviment feminista posem la mirada sobre les dones. A Ventimiglia, les dones no tenen un espai seguir on estar, un espai que les protegeixi de ser una mercaderia d’intercanvi. Són víctimes del tràfic i de la trata de persones. Aquí no poden tenir accés als anticonceptius ni practicar un avortament voluntari. Denunciem també la criminalització de les persones solidàries amb les migrants, amb persecució i identificació d’activistes. A Ventimiglia es va aprovar una ordenança municipal que prohibia donar de menjar o beure a les persones migrants que ha estat vigent durant un any i mig. 

RACEKA (Marroc): ” Ens robaven, quan ens pagaven sempre ens pagaven menys de les hores que fèiem”

Jo vaig venir a treballar als 18 anys, quan em vaig casar, per poder guardar diners per les meves filles. No vaig acabar els estudis, només la primària, i és per això que no vull que a les meves filles els passi el mateix. Vull que elles puguin acabar els estudis. Des dels 12 anys que treballo al camp al Marroc i el 2003 vaig tenir ganes de venir a Espanya amb pastera. Vaig començar a Sant Bartolomé; no podia treballar perquè em feia mal tot del pes. L’empresària sempre ens deia que ja ens hi acostumaríem, però que no podíem deixar de treballar. Ens robaven, quan ens pagaven sempre ens pagaven menys de les hores que fèiem. Jo volia saber qui ens robava: l’empresari, l’encarregat? El 2018 va passar el mateix i em trucava l’empresari i per dir-me: “filla meva, si us plau, porta’t bé, si no portaré la guàrdia civil a la finca”. Vaig parlar amb l’encarregada perquè volia denunciar al cap i em deien que “él está en el lado fuerte de la cuerda y yo en el lado flojo y que cuando hable, nadie me va a escuchar”. Per això parlo avui aquí.

HASNA (Marroc): “La història es repeteix: ens endeutem, patim per aconseguir aquests diners i ara mateix estem en un limbe, no sabem on anar”

Vaig venir aquí per treballar, com a temporera de la maduixa. Tinc dos fills al Marroc, el meu principal objectiu és treballar per poder donar-los un futur millor als meus fills. Independentment que la situació a Huelva no sigui bona, mai vaig imaginar que fos tan dolenta. Jo tenia unes expectatives altes i quan vaig arribar em vaig trobar amb la realitat. Et porten a una finca perduda, amb unes instal·lacions amb falta d’higiene, poc saludables, aïllada del poble. Malgrat tot, ho aguanto. El problema va venir perquè ens van trucar per treballar uns dies i ens van tornar a dir que havíem de marxar. La història es repeteix: ens endeutem, patim per aconseguir aquests diners i ara mateix estem en un limbe, no sabem on anar. Quan l’empresa ens va deixar de trucar perquè ens volien retornar vam decidir marxar, abandonar, ens vam quedar al carrer. Una persona voluntària em va oferir casa seva per passar un temps. Sense la seva ajuda hauria estat tot impossible i vull agrair-li a aquesta persona tot el que va fer.